De mudances
Ja fa temps que se'm passava pel cap. No tinc ganes de buscar els posts on ho vaig escriure. I en els que no ho vaig escriure.
Sé que no es fa, això de mudar-se així per les bones, sense avisar. Però ja fa molt de temps que el que més vergonya em fa del blog és el nom. No m'agrada. No m'agradava. No em convenç.
Així que avui, finalment, m'he decidit a fer el canvi. De fet, el nou blog que he obert ja l'havia obert fa temps i el vaig tancar, no recordo massa bé per què. Aquest pas ja l'havia fet i el vaig tornar enrere.
Però avui no el tornaré enrere. A qui li interessi, em pot trobar
aquí.
Si algú hi va, descobrirà que no hi ha adreça de correu on enviar mails. Potser algun dia m'animo i n'hi poso. L'Estranya es queda sense mail i sense messenger. Em podeu trobar als comentaris d'aquí o d'allà. I bé, als que em coneixeu realment, em podeu trobar a la meva verdadera identitat (probablement tindreu notícies meves).
Així que la mudança està en marxa. Sento la feina de canviar els enllaços a qui ho faci (si ho fa algú). Això seguirà obert, i a mi em podreu trobar al nou
blog.
Una sorpresa
No, no és just. Ho sento molt, però no és just. S'hi posi com s'hi posi qui sigui. No es pot dir "tinc una sorpresa per tu, però no te la diré fins tal dia". No, no i no!
Les coses es fan bé o no es fan. Què és això de crear expectatives? O es fa bé o no es fa: que tens una sorpresa? Doncs molt bé, el dia que sigui ja me n'enteraré, de la sorpresa. Però si comences a dir-ho... no, si comences a dir-ho, ho has d'acabar de dir! No es poden deixar les coses a mitges. Bé, i jo també em torno boja pensant quina serà la sorpresa.
El més probable és que si algú em diu "tinc una sorpresa" o "tinc una cosa per tu" o qualsevol d'aquestes coses, quan arribi el moment, jo m'hagi fet tantes il.lusions que la sorpresa sigui una tonteria comparat amb el que m'he imaginat. Perquè jo, si alguna cosa tinc, és imaginació per inventar-me històries.
Segur que si jo no sabia res, la sorpresa em fa molta il.lusió. Però ai! Si m'has dit que tindria una sorpresa... segur que em penso que és més del que és i llavors no em fa gaire il.lusió. Sóc una mimada, ja ho sé.
Així que, si us plau, no em diguis que tens una sorpresa per mi! No em diguis que m'ho diràs tal dia! Calla. I el dia que sigui em dones la sorpresa. Jo estaré molt més contenta. Seguríssim.
Més que mai
Escolto. Penso. Segueixo escoltant. Comparo. Escolto. I m'adono que sóc incapaç de dir res. Perquè el que diria jo seria molt diferent. Perquè riuen. Perquè sento que jo no hi faig res, allà. Perquè la meva vida és completament diferent. Perquè, més que mai, em dóna la impressió que visc en un altre món.
Recordo. Fa dos o tres dies que vas aparèixer pel meu cap, en una d'aquelles connexions que fa el cervell sense saber com. Tenies raó. Sempre tenies raó. Deu fer 6 anys que els nostres camins no es creuen. Ja sé que mai et vaig fer cas. Però avui, més que mai, necessito algú que em parli amb aquella claretat que ningú més m'ha parlat. Sé que mai et feia cas. Però avui, més que mai, sé que tenies raó en tot el que deies.
Escolto la radio. Més aviat la sento. M'arriben uns quants missatges. La majoria d'ells només els sento. Però algun arriba a ser processat pel meu cervell. I avui, més que mai, em fa sentir (i no precisament a través de les orelles).
Penso. Reflexiono. Sobre la meva vida. Sobre on sóc, sobre el que faig, sobre on vull arribar. Avui, més que mai, sé que si tornés a viure la vida acabaria fent exactament el mateix que he fet (fins i tot malgrat els consells encertats que no vaig seguir). Però avui, més que mai, sé que en qualsevol cas el meu cap es preguntaria el perquè. Tot i que també sé que, per més que s'ho pregunti, no trobarà resposta. M'agradaria saber-la, més que mai, però no sé d'on treure-la.
Avui, més que mai, sé que he de lluitar pel que vull. Però avui, més que mai, sóc incapaç de fer-ho perquè no sé ni com posar-m'hi. Perquè avui, més que mai, com més ho intento, com més endavant vull anar, més enrere vaig. Avui, més que mai, crec que hauria de caminar enrere per poder avançar.
Senglar
Encara tremolo.
Venia jo contenta cap a casa, pensant en les meves coses. Passava pel mig del bosc. Com cada dia. No hi ha cap més forma d'arribar a casa. O passo pel mig d'un bosc o passo pel mig d'un altre.
De cop, he arribat a una recta. Una recta d'uns 200 metres, però la recta més llarga que hi ha a la carretera de casa. L'he vist. Allà estava. Al marge de la carretera, mirant cap a dintre el bosc. A uns 40 o 50 metres d'on estava jo.
Per sort, he estat bé de reflexes. He clavat el peu al fre. El senglar s'ha espantat amb els llums del cotxe, i com fan tots, s'ha dirigit cap al mig de la carretera. És una cosa que no he entès mai: si veus una llum que t'espanta, fuig, no et posis a mig camí! Però tots fan el mateix.
Ho reconec, no anava massa poc a poc. Però tampoc anava massa ràpid. Per allà acostumo a passar a 90 o 100.
He parat just perquè el senglar pogués acabar d'atravessar la carretera.
M'he quedat uns segons parada.
He tornat a casa a uns 30 o 40 Km/h la resta del camí.
No pensava que hi hagués senglars corrent pel bosc en aquesta època. Mai n'havia vist cap.
Era un senglar dels grossos.
Sort que he parat a temps. Si l'arribo a tocar, com a mínim adéu cotxe.
Encara tremolo.
Complex de mama
Tu fas la teva vida, vas a la teva. Però, de cop, un dia, et trobes enmig d'un lloc i t'entra un complex de mama que no saps com s'ha ficat aquí, però que et molesta una mica.
Què entenc jo per "complex de mama"? Doncs aquella situació en la que et ve algú demanant-te alguna cosa, alguna cosa d'aquelles que les mames sempre tenen.
I no, no em refereixo només a nens petits (que també). És que avui he tingut complex de mama amb 5 persones... dos de les quals amb edat per ser el meu pare!
Primer un nen, que tenia un problema. Un problema molt petit. Però que ningú no li solucionava (o no se n'adonava). El veig, li resolc el problema, se'm mira i em dóna les gràcies. Comença el complex de mama.
Poc després, un altre nen té un altre problema. Hi vaig. Li explico com solucionar-lo. Detecto una mica d'escepticisme a la seva mirada. Li dic que li pregunti a algú altre. Però no, el nen confia en la meva paraula.
El dia continua. Gent que em continua demanant si tinc això o allò altre. Gent que em pregunta coses. Gent que es creuen que tinc la resposta a determinades preguntes. Preguntes que en alguns casos sé contestar, però en d'altres...
El complexe de mama es transforma en un somriure quan algú es gira i em pregunta:
- És per aquí, no, on he aparcat el cotxe?
Me'l miro i somric. No puc fer res més.
- Tu mateix. Jo no ho sé, on l'has aparcat. Si ni tan sols sé quin cotxe tens!
Jo no ho sé tot. Jo no porto de tot. Jo no tinc la resposta a tots els enigmes. Jo no sóc pitonissa. Si no saps on has aparcat el cotxe... no m'ho preguntis a mi, que jo no sé pas!
PD: Sembla que el blogger té algun problema amb els comentaris. De totes formes, amb les tonteries que dic, tampoc espero cap comentari. Algun dia tornaran a funcionar, els comentaris. O no. El senyor blogger dirà.
Septimus
Aquest és un llibre màgic, i mai més ben dit.
Septimus és el setè fill de Silas Heap, que a la vegada era el setè fill dels seus pares. Per què és important, això? Doncs perquè, pels mags, el setè fill del setè fill té poders especials. A més, Septimus està predestinat a salvar el món d'un dolent molt dolent, que és Dom Daniel.
Però Septimus mor el dia que acaba de néixer (realment mor?) i aquell dia el seu pare troba una nena acabada de néixer (qui és la nena realment?)
És un llibre ple de màgia (això ja ho he dit). Ple de mags amb els ulls verds i de bruixes d'ulls blaus. La resta de gent tenen els ulls foscos.
Un llibre ple de contes. Una nena que sempre ha somiat ser princesa, que juga amb una amiga a que la seva mare les va abandonar de petites i realment són princeses. Una nena que no s'assembla a cap dels seus germans. Una nena que vol ser maga, com els seus germans. Però és diferent. Fins que descobreix la veritat...
Un nen que ha viscut una infància molt dolenta fins que és "raptat" per uns mags i un fantasma. Un nen que mica a mica va veient que té poders màgics. Un nen... que em recorda a en Harry Potter.
Uns dolents molt dolents que van matar a la reina. I un mag dolent que s'ha deixat agafar per l'obscuritat.
Un servei de correus on els missatges són enviats per rates que reciten els missatges.
Uns animals fantàstics, que parlen.
Passadissos secrets.
Fantasmes que només poden veure els bons. I algun fantasma que s'ho passa molt bé fent-li la vida impossible a en Dom Daniel.
Una maga extraordinària una mica especial.
I fantasia. Molta fantasia.
El recomano a tots els nens (de totes les edats, inclús els que sou com jo o més grans, només cal somiar). La veritat és que, un cop acabat, m'he quedat amb les ganes de tornar al principi i rellegir-lo.
Dormir
Ahir em vaig recordar de quan feia els exàmens de la universitat. Encara no sé com acabava aprovant...
Durant el curs estava a Barcelona. Durant els exàmens podria haver estat a Barcelona. Però mai ho vaig fer. No volia arribar al pis i trobar-me a ningú que em preguntés que com ho portava, que després em preguntés com m'havia anat l'examen... Així que durant els exàmens em quedava a casa i anava el mateix dia de l'examen cap a Barcelona.
El dia abans intentava anar a dormir aviat. Però els nervis no em deixaven. Si aconseguia adormir-me a la 1 o les 2 era un gran què. I llavors, cada quart d'hora, o a molt estirar mitja hora, em despertava.
El despertador sonava a les 5 del matí. I com sempre que passes una mala nit, sempre sona quan més bé estàs dormint.
Em dutxava i vestia ràpid. Gairebé no esmorzava, perquè no tenia ni temps ni ganes. Agafava el primer tren que sortia. Arribava aviat a la facultat. Però no volia arribar tard. Preferia aixecar-me a les 5 i que em sobrés una hora que aixecar-me a les 6 i que em faltessin 5 minuts.
Feia l'examen. I tornava cap a casa. Normalment en el tren de les 14:20. Sense dinar.
Els problemes començaven al camí de tornada. Jo volia dormir. Però no m'atrevia. I si se'm passava l'estació? Tenia gana. Però no portava res de menjar. Però, sobretot, tenia set.
Arribava a casa tard. Molt tard. Morta de gana i de son. El problema és que tenia tanta son que el meu cos no volia dinar (berenar?) El problema és que el meu cos encara estava tan nerviós que no podia dormir.
Recordo la sensació d'aquelles tardes, perquè és la mateixa que tenia ahir. Intentava fer alguna cosa. Em deia: "Fes això". I als dos segons ja no recordava què volia fer. El cervell em funcionava lent. Més lent del que ja funciona normalment.
Però ahir no volia anar a dormir aviat. Recordo la sensació del dia després d'un examen. Estava tan cansada que anava a dormir d'hora. No em posava despertador. El problema és que l'endemà m'aixecava amb un mal de cap horrible.
Així que ahir em vaig obligar a quedar-me llegint fins a les 11. Valia més llegir, encara que ho fes a ritme de tortuga i em costés recordar el que havia llegit feia un minut que tenir el mal de cap horrible que recordava.
Avui no tinc mal de cap. Però el meu cap torna a funcionar lent. No sé per què. Torno a tenir son. Torno a no recordar què volia fer fa 5 segons. Crec que prefereixo el mal de cap.
I és que la nit de dilluns a dimarts va acabar essent com les nits abans d'un examen. Vaig anar veient totes les hores (i les mitges hores, i els quarts) del rellotge des de l'hora que vaig anar a dormir fins a 4 hores més tard, que va sonar el despertador. Això no pot pas ser bo.
Però això no és tot. Com a regal, i després d'haver
dit ahir que jo no recordava els somnis, avui he recordat el que somiava. I això no és bo. Perquè vol dir que he tingut un malson i que ho he passat malament. Molt malament, de fet. No, ningú em perseguia. No, no em moria. No, no tenia cap problema de salut. Simplement em retrobava amb una antiga companya d'institut que no veig des que va decidir que ella era massa bona com per seguir parlant-me (la veritat, no ho entendré mai, però ja s'ho farà). Jo l'enxampava a ella copiant en un examen i li havia de dir que la suspenia per haver copiat. Sí, ja ho sé, potser això ho llegeix algú i no li sembla un malson. Però jo ho he passat fatal. I cada cop que m'adormia, tornava l'examen i la noia copiant.
Avui no m'obligaré a llegir. Prefereixo el mal de cap que la son (o el que sigui).
No em feu cas. La meva memòria dura el temps de començar a escriure una frase i no saber com la volia acabar. Així que demà quan (sense son, espero!) rellegeixi això... Ui, quin fart de riure que em faré!
Però, què coi estic fent?
Surto de casa. En cotxe. Com no. Mentre condueixo, no deixo de preguntar-me què coi estic fent.
Arribo al meu destí. No trobo aparcament. I m'alegro de no haver-ne trobat. Així arribaré una mica més tard. Però què estic fent aquí? Estic a punt de donar mitja volta, però no ho faig.
Aparco el cotxe. Abans de sortir agafo aire. Què coi estic fent?
Surto del cotxe. Me'n vaig cap al meu destí. Tot el camí em pregunto: què coi estic fent aquí?
Arribo. Abans de trucar a la porta torno a agafar aire. Encara no sé què estic fent.
Als dos minuts ja sé que no ha sigut una bona idea. Què coi estic fent?
Torno a casa. Una cosa no té sentit. M'adono que unes quantes coses no tenen sentit. Què coi estic fent?
Algú em tracta com si fos petita. Com si no sabés res. Quan en realitat... Va, és igual. Es pot saber què coi estàs fent, Estranya?
No faig el que hauria de fer. Què coi estic fent?
Avui he vist moltes coses clares. Què coi estic fent?
Espero tornar-me a encarrilar. Però es pot saber què coi hi tinc al cap? Es pot saber què coi estic fent?
No ens assemblem en res?
Avui ploraves. No sabia com fer-te riure. Jo sóc la seriosa. O la seriosa ets tu? No ho sabré mai.
Tothom em diu el mateix: "No us assembleu en res". Suposo que a tu et diuen el mateix. I al final m'ho vaig acabar creient. Però la gent no té raó. Jo ho sé. I sé que tu ho saps.
Quan érem petites, a la gent del nostre voltant no els va costar massa decidir que una era la "guapa i tonta" i l'altra la "lletja i intel.ligent". No tenien raó. Però jo em vaig cansar de sentir que eres tan guapa, que a veure si feia com tu, a veure si em deixava els cabells llargs, a veure si em vestia bé, a veure... I tu... tu et vas cansar de sentir que aquella nena més petita que tu era més intel.ligent. Jo estava farta de tu i de la teva bellesa. I alguna cosa em fa pensar que tu també estaves farta de mi. Perquè, siguem franques, ni tu ets tan guapa, ni jo sóc tan lletja, ni tu ets tan tonta, ni jo sóc tan intel.ligent. Jo ho sé. Tu ho saps. I crec que amb això ja n'hi ha prou.
I així vam créixer, envoltades de tòpics. És que sou com un ou i una castanya. L'alta i la baixa. La prima i la grassa. La pija i la deixada. La rossa i la morena. La blanca de pell i la morena.
Però també hi ha la seriosa i la seriosa. La callada i la callada. La que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa i la que s'empipa amb facilitat i de seguida se li passa. No ho veu, això, l'altra gent?
Avui parlaves de que te n'aniries a viure sola. I jo he parlat. T'he dit: "Home, si vols companyia..." Hi havia més gent. Jo ho he dit en broma. Però saps que no només ho deia en broma. Però ningú m'ha fet cas. Ni tu, ni la resta de gent que estava al meu voltant. No sé si no m'heu sentit (ho dubto) o si simplement m'heu ignorat. El fet és que no hi he tornat. Era una broma. Però...
Encara no sé com vam acabar anant juntes de rebaixes. De fet, encara no sé qui em va convèncer d'anar de rebaixes. I allà estàvem:
- He vist un jersei molt maco.
- Jo també.
- El que he vist jo està cap allà.
- El que he vist jo també.
...
- Mira, és aquest.
- ...
- No dius res? Que no t'agrada?
- És el mateix que havia vist jo.
- Va... no fotis.
- Doncs sí.
- Bé, així mirem la talla i...
- És una L.
- A mi m'anirà bé.
- A mi també.
Em va sorprendre molt. Les dues fixant-nos en el mateix jersei. Semblava impossible. Però no ho era.
Al final me'l vaig quedar jo. És injust. A tu t'hagués quedat molt millor. Com tot. Però vas dir que no te'l compraries pas, ni tan sols si jo no me'l comprava. Així que me'l vaig comprar.
He deixat de fer cas a la gent que diu que som els dos extrems. Tu i jo. Jo i tu. Com més parlo amb tu, més m'adono que ens assemblem. I molt. Com més em parlen de tu, més m'adono que som diferents.
Avui ploraves i m'adonava de com són de diferents les nostres vides. Una i l'altra, dos camins diametralment oposats. Oposats? No, no són oposats. Hem vingut per camins diferents. Jo avui no ploro. Les nostres situacions no són exactament les mateixes. Qualsevol persona en diria que les nostres vides no s'assemblen en res. Però avui, mentre estaves davant meu, he vist que, malgrat tot, estem allà mateix. Hem arribat per camins diferents. Molt diferents. Però hem arribat al mateix lloc. Jo ho sé. I estic convençuda que tu també ho saps.
No ens assemblem en res?
Jo crec que sí, que ens assemblem. I molt.
- Què faràs?
- No ho sé.
- Doncs ja va essent hora de que ho sàpigues.
- Ja ho sé.
- I encara no ho has decidit?
- No.
- Per què?
- No ho sé.
- Quin és el problema?
- El problema és que vaig dir que sí.
- Aleshores hi aniràs?
- Però és que no en tinc gens de ganes.
- Ja ho sé. Però, quantes coses s'han de fer sense tenir-ne ganes?
- Ho sé.
- Perquè, si no hi vas, què faràs?
- Aplaçar-ho?
- ...
- Sí, ja ho sé, com més aviat ho faci, més aviat estarà fet.
- En això no et puc pas dir que no.
- I com més aviat ho faci, més aviat ho podré deixar enrere.
- Exacte.
- I més aviat deixaré de preocupar-me'n.
- Correcte.
- Però és que no sé què hi vaig a fer.
- No?
- No. I em sento malament per tot això.
- Però, per què?
- Per això mateix. Perquè el dia que hi vagi, hi aniré a no fer res.
- I on és el problema?
- En les expectatives.
- Les teves?
- No, les meves no.
- Però li has dit alguna cosa?
- No.
- Aleshores?
- Vull que nevi.
- Que nevi?
- Sí, com avui.
- ...
- Però no tindré aquesta sort.
- Per què?
- Perquè no nevarà.
- I si neva?
- Doncs ja tindré excusa.
- Ah!
- És que no entenc què hi vaig a fer, recoi!
- Si tu no ho saps...
- No, no ho sé. Res, no hi vaig a fer. A perdre el temps, hi vaig. El meu i el dels altres. Com si no tingués prou feina.
- ...
- El problema està aquí: que no entenc què hi vaig a fer. Res, no hi vaig a fer. I com que no ho entenc, doncs intento buscar excuses.
- Però, i per què no ho dius clarament?
- Perquè ho hauria de dir a la cara.
- Aleshores ja saps què hi vas a fer.
- Potser sí. Però amb el temps que fa...
- La neu?
- No, que fa molt de temps.
- Doncs amb més raó: com més aviat, millor.
- Buf... És que no en sé, jo d'això.
- De què? :-)
- Sí, apa, tu riu-te'n de mi!
- No em ric de tu.
- Doncs ho sembla.
- Hi aniràs?
- No si ho puc evitar.
- Però si no hi vas, el pròxim cop tornaràs a tenir el mateix problema.
- Ho sé.
- Ho fas, i ja està.
- Però no és tan fàcil.
- Ho sé. Però tan difícil és avui com d'aquí a un mes.
- Ho sé.
- Hi aniràs?
- No.
- No tens remei.
- Ho sé.
- Vés-hi.
- No en tinc ganes.
- Ho sé. Però tinc el pressentiment que mai en tindràs ganes.
- Podria ser.
- Aleshores, si ho fas, doncs ja estarà fet.
- Ho sé.
- A més vas dir que ho faries.
- Ho sé.
- I no tens paraula?
- Sempre que dic que faré una cosa la faig.
- Aleshores hi aniràs?
- No.
- Doncs treu el sempre de la frase anterior. Per què no ho faràs?
- No ho sé.
- Per què et costa tant?
- Perquè sé que arribaré i em girarà tot el que penso.
- No tens opinió pròpia?
- Sí. Però em capgirarà tot el que aconsegueixi dir, de forma que acabarà fent-me dir el que no vull.
- Imposa't.
- No en sé.
- Intenta-ho.
- Si no hi vaig no em caldrà.
- No tens remei.
- Ho sé.
- I què faràs?
- Resar perquè caigui la nevada del segle?
- Però si tu no reses...
- Ho sé.
- I això només ho aplaçaria.
- Ho sé.
- Alguna altra idea?
- Resar a favor del diluvi universal?
- Tampoc servirà.
- Més idees?
- Francament, no.
- Doncs no sé pas què faràs.
- Ni jo.
- Doncs ho portes clar.
- Ho sé.
- Va, resaré per tu en favor d'un sol radiant.
- Per què?
- Perquè així no tindràs excusa per aplaçar-ho més.
- Doncs a veure qui guanya.
- Jo, que sempre tinc raó. Ho dubtaves?
Perquè em venia de gust
Em sento molt bé. Per què? Ah... Avui he agafat el mòbil. M'he mirat l'agenda. He començat a llegir els noms de totes les persones que estan ficades allà a dintre. I n'he vist una. Ostres, sí que fa temps!
Així que he agafat aire i m'he decidit.
He començat a enviar sms a tota aquella gent que està perduda a l'agenda del meu mòbil i fa temps que no en sé res. Perquè jo no dic res. Perquè ells no diuen res. Perquè ens anem oblidant els uns dels altres. Perquè la vida ens porta per camins diferents. Perquè, perquè, perquè...
Per què?
Perquè avui quan m'he aixecat hi havia 3 o 4 dits de neu al voltant de casa.
Perquè crec que és part de la solució als meus problemes.
Perquè plovia.
Perquè havia d'enviar un altre sms, que encara no he enviat, i no tenia ganes d'enviar-lo. I ja que jugava amb el mòbil...
Perquè algú ha de fer el primer pas, si tots esperem que algú altre ens digui alguna cosa, sempre ens quedarem callats.
Però, sobretot, perquè em venia de gust.
I ara em sento bé.
He començat per ordre alfabètic. Per algú havia de començar.
Primer missatge enviat.
Vaig pel segon.
Mentre escrivia el segon, ha arribat la resposta del primer. Quina rapidesa! O jo, que sóc molt lenta.
De moment, només he rebut una resposta. Tampoc n'he enviat tants.
Tenia ganes de dir hola a tota aquesta gent. N'hi ha que fa més d'un any que no en sé res.
I perquè em venia de gust.
Alguna cosa...
Alguna cosa no funciona, tot i que no sé ben bé el que és.
Continuo somrient, tot i que no sé per què somric.
Somric per fora, però per dintre sé que no tot està bé.
Alguna cosa no funciona.
Sé que he d'arreglar això que no funciona.
Però per arreglar el que no funciona, primer hauria de saber què és.
Com es pot arreglar una cosa que no saps que està espatllada?
Com es pot seguir somrient quan saps que les coses no van bé?
Alguna cosa no funciona.
No funciona amb tu.
No funciona amb mi.
No funciona en general.
Però, quina cosa és?
Com la puc trobar?
Si continuo somrient, aquesta cosa es solucionarà sola?
Sé la resposta: no.
Però, com ho puc solucionar?
Com puc fer que això que no funciona torni a funcionar?
Com puc fer que TOTES aquestes coses tornin a funcionar?
Com puc trobar l'error?
I, sobretot, com ho puc fer seguint conservant el somriure?
Meme de coses rares (o el que sigui)
Ja fa uns dies que el veig córrer per la blogosfera... Si fins i tot se'm va passar pel cap fer-lo sense que ningú m'ho hagués demanat. Però llavors vaig veure que altra gent ho feia i no em vaig voler copiar. Però finalment el
viatger m'ha "convidat" a fer-lo. I jo... Bé, jo encara no sé què hi posaré, però el faré a la meva manera. És que això de trobar-se les pròpies manies és difícil. I tampoc tinc massa clar què és el que s'ha de posar... què val i què no.
Començaré per un que em treu de polleguera, i és que quan condueixo per una carretera estreta (com la que va cap a casa, per exemple) i em ve un cotxe de cara (que sempre es sol creuar amb tu en el lloc més estret, segons Murphy), a mi l'únic que se m'acudeix és tancar els ulls just quan els dos cotxes es van a creuar. I jo que sempre em dic: "Però tu ets idiota o què?" A qui coi se li acudeix tancar els ulls mentre va conduint? I jo ho intento: "Va, avui no tencaràs els ulls". Però no sé per què, sempre els acabo tancant, com si els cotxes anessin a xocar i els tanqués per no veure-ho. Però si estic conduint! Com puc tancar els ulls?
Seguiré amb els macarrons. Bé, no només amb els macarrons. Però comencem pels macarrons. Quan menjo macarrons, sempre ho faig de la mateixa manera: cada cop que n'agafo, n'agafo exactament dos. Ni tres, ni un. Dos. Només me'ls menjo de dos en dos. Bé, si fossin molt petits, potser ho faria de tres en tres, però en general, només de dos en dos. I es tracta d'una espècie de joc: a veure si aconsegueixo menjar-me'ls tots de dos en dos. O sigui, que guanyo si el número de macarrons del plat és parell i perdo si és senar. Sí, ja ho sé, estic com una xota, i encara estic al principi del meme... Però, en fi, el fet és que ho faig amb gairebé tots els tipus de menjar. Si tinc un menjar barrejat (jo què sé, carn amb patates) decideixo una proporció abans de començar (per exemple, un tall de carn i dues patates) i em menjo tot el plat seguint la mateixa proporció: un tall de carn, dues patates, un tall de carn, dues patates. Imperturbable. Sóc incapaç de perdre el ritme. Ho he de fer així. I he d'intentar que la carn em duri tant com les patates, que s'acabin al mateix temps.
Per continuar, us parlaré del joc de les matrícules. Realment, entre això dels ulls, això del menjar i això de les matrícules, avui estic explicant coses que no sap ningú (i que em sembla que em podrien portar directament al manicomi...) Bé, parlava d'això de les matrícules. Quan vaig en cotxe, m'acostumo a fixar bastant en les matrícules. I cada cop que veig una matrícula, faig el mateix: separo el número de la matrícula en dos números de dues xifres, els sumo i llavors factoritzo el resultat. Per exemple, si em trobo amb la matrícula 4321, faig 43+21= 64 = 2^6. Però, no contenta amb això, faig variacions. Si, per exemple, em trobo amb un cotxe com el que m'he trobat avui, que tenia per número 3344, no faig 33+44=77=7*11. No! Això mai! Com que l'11 és un factor de 33 i 44, el que faig és guardar-me l'11 i llavors fer 33/11=3, 44/11=4 i 3+4=7, que és primer, i li he d'afegir l'11 que he tret. Que estic sonada? Bé, si no veig cap més cotxe, el joc continua... Però això ho deixaré per algun altre dia, que amb la primera part del joc ja n'hi ha prou!
Seguirem amb les escales. Que què els passa a les escales? Ai, mare... Doncs que quan les pujo, sempre he de pujar l'últim esglaó amb el peu dret. I quan les baixo, sempre he de baixar l'últim esglaó amb l'esquerre. De forma que si l'escala té un nombre parell d'escalons, la pujo i la baixo sempre amb el mateix peu a cada esglaó. El problema ve quan una escala té un nombre senar d'esglaons. Perquè, a l'hora de pujar-la, l'hauria de començar a pujar amb l'esquerre, però si començo per l'esquerre, llavors arribo a dalt malament. En aquests casos sempre començo malament, per acabar bé. És per això que em conec gairebé totes les escales per on passo: no sé quants escalons té cadascuna, però sempre sé si en tenen un nombre parell o un nombre senar. Només cal que les hagi pujat o baixat una vegada. És per això que quan un dia vaig parlar de les escales de la Catedral deia que estava pràcticament segura que eren un nombre parell. Perquè sempre les pujo de la mateixa manera i començo i acabo bé. Però les escales no són el meu únic problema amb els peus. Hi ha coses que les he de trepitjar amb un peu, llocs per on he de passar, sempre trepitjo les mateixes coses amb el mateix peu... Però és que el post se m'està fent molt llarg. Potser un altre dia...
Més manies, costums... Bé, una que suposo que no és tan rara. Cada cop que agafo un llibre, abans de llegir-me'l, el primer que faig és anar al final de tot i llegir-ne la última frase. No sé per què ho faig. I tampoc em diu el final del llibre. Però és un costum que tinc agafat i sóc incapaç de començar un llibre si no n'he llegit la última frase. Coses de la vida.
Més manies? L'ordre. Sí, sóc una desordenada (aparentment). Sí, ho tinc tot ara per aquí ara per allà i ningú sap trobar les coses, perquè diuen que estan desordenades... il.lusos! Si algú entra als meus dominis i agafa un bolígraf, escriu alguna cosa i el torna a deixar exactament on estava... segur que me n'adono. Perquè, malgrat que tot estigui "desordenat", en realitat té un ordre intern que només veig jo. I veig que està en un lloc que no li correspon. O amb una inclinació que no li correspon. O... O qualsevol altra cosa.
I aquesta de l'ordre em recorda els diners. Els bitllets sempre els he de portar de la mateixa forma: de cares cap a on obro el moneder, i del dret. A més, han d'estar estrictament ordenats, de més petit a més gran. Me n'he adonat avui, quan he anat al caixer a buscar diners per... bé, el post s'està fent molt llarg, un altre dia ho explico. O potser no. Bé, doncs el caixer m'ha tornat uns quants bitllets i alguns estaven d'una cara, els altres d'una altra, els uns cap amunt, els altres cap avall. Ui, això ha sigut bastant xocant per mi: com podia donar un caixer uns diners tan mal ordenats?
Em sembla que ja m'he passat de les 5 manies. I jo que pensava no arribar-hi! I em sembla que ja m'ha tornat a sortir un post massa llarg. I encara m'he deixat les manies/costums típiques en mi, que no repetiré per no fer-me pesada. I d'altres que encara no he explicat, però per avui ja n'hi ha prou. I bé, segur que també n'hi ha moltes que jo no em veig... Però per avui ja n'hi ha prou.
No passaré el meme a ningú. Per què? Doncs perquè a mi m'ha agradat fer-lo, i de fet em feia gràcia fer-lo, però no a tothom li fa gràcia rebre els memes (ja ho vaig veure amb el meme musical que va passar fa temps per aquí). I bé, si "només" l'he de passar a cinc persones, podria ser que em deixés algú que el volgués respondre i que l'enviés a algú que no el vulgui respondre. A part, aquestes cadenes exponencials mai m'han agradat. Perquè, és clar, comença 1 persona. Però a partir d'ella ja són 1+5=6=2*3 persones. A la següent iteració, 6+25=31 (primer, aquest és dels bons! :-)) persones. I ja no sé si continuar, perquè segueix 31+125=156=2^2*3*13. Així que deixo la invitació aquí, per qui la vulgui respondre. Si algú vol explicar les seves manies en un post, endavant. Em farà gràcia llegir-lo. Si algú em vol deixar les manies com a comentari, endavant. També em farà gràcia llegir-lo. I si algú no vol explicar cap de les seves manies... Doncs endavant. Em faria gràcia llegir-les, però tampoc obligaré a ningú a fer-ho. Al cap i a la fi, jo m'ho he passat pipa fent el post. I... i bé, també m'he quedat descansada d'explicar totes aquestes coses. Així que... ho passo a qui el vulgui respondre.
No hi ha res més contagiós. Ni tan sols els badalls.
No sé en quin moment vaig començar i no vaig poder parar. Dilluns al matí? Deuria ser això. Deuria ser el nen (o la nena) de les formiguetes del "No somos nadie". Cada matí, mentre vaig amb el cotxe, intento tenir l'M80 a les 7 en punt per sentir el/la nen/a de les formiguetes. Llavors la canvio, perquè no m'agrada que la radio em parli en castellà. Però aquell/a nen/a sempre em fa somriure. A vegades només un moment... a vegades un somriure que pot durar molt.
I és que és difícil d'explicar amb paraules. Però a la que comences a somriure i mirar-te la vida amb un somriure, no és que no puguis parar: és que el somriure va creixent i creixent i no se'n va.
I quan un somriure no se'n va ni quan et trobes en un cas com el que m'he trobat avui... doncs és que trigarà a marxar. I me n'alegro. Tot i que no sé pas per què ha aparegut el somriure a la meva cara.
El fet és que arribes a un lloc i una persona que no saps ni com es diu (ni ella com et dius tu) s'ha recordat de tu. Com que tens el somriure a la cara, li dediques un somriure. Com que el somriure és contagiós, ella somriu. I com que ella somriu, et contagia a tu i encara somrius més que fa un moment.
Llavors arribes a treballar i et trobes algú a la porta. Li dius hola amb un somriure. La seva cara canvia i es transforma en un somriure. I t'adones que el teu somriure creix i creix.
Va passant el dia. El somriure va creixent. I és una cosa que no pots explicar amb paraules. Simplement, creix, creix, creix...
Fins que t'adones que t'acabes d'enfadar amb algú per ser impresentable. Però fins i tot li veus el cantó bo. I el teu somriure segueix creixent. I el vols compartir. Però per compartir el somriure, perquè rigui tothom, has de donar un somriure. I els somriures no es poden escriure amb paraules. S'han de veure.
M'agrada com queda el blog, amb aquest somriure aquí a dalt de tot. Però no es pot quedar així per sempre. Bé, sí que es podria quedar així, però no em dóna la gana. Tot i així, aquest somriure és difícil de superar. Per més que em posi a escriure, a dibuixar o a fer el que sigui, res serà millor que aquest somriure. Així que clicant
aquí sempre es podrà veure el somriure. Bé, no només clicant
aquí. En un intent de fer somriure a tothom, que és el que ara mateix m'agradaria més, i en un intent de fer-me somriure a mi, canvio el meu
roser groc per la cara somrient.
No ha sigut fins que he pujat al cotxe (oh, el meu lloc per pensar preferit) que m'he adonat que se m'ha concedit un altre dels meus
desitjos. Ara ja només em falta la saviesa, perquè amb aquest optimisme tinc tot el valor que em fa falta. Ha sigut llavors quan el meu somriure s'ha fet encara més gran. Perquè m'he adonat que encara crec en la màgia. En la màgia dels Reis. En la magia en general.
Encara no sé per què ric tot el dia. No, no m'he pres res. Només tinc una pregunta:
Somric perquè crec en la màgia? O crec en la màgia per què somric?
La veritat, tampoc m'importa massa. Sempre que continui creient en la màgia. Sempre que continui somrient. Sempre que em pregui les coses amb aquest optimisme. D'on ve? I a qui li importa?
M'agradaria...
Diumenge a la tarda. Al començar la tarda feia sol. Ara ja és ben fosc. Miro per la finestra de casa. No hi veig res. Si m'aixequés veuria les llumetes d'un poble que hi ha una mica més enllà. Aquestes llums i la llum d'una casa que hi ha al mig del bosc són les úniques llums que es poden veure des de casa als vespres, mirant en direcció nord. La resta és tota bosc, muntanya, camps...
Hi ha gent a qui no li agrada. Hi ha gent que han de viure a la ciutat. Jo estic bé així, malgrat que sé que, si algun cop marxo de casa, no podré permetre'm viure en una casa com la que visc. Sé que hauré d'anar a viure a la ciutat, cosa que no em molesta massa, o una cosa molt pitjor: a un poble de mida mitjana. Això sí que m'agradaria evitar-ho. I ho dic per experiència, perquè ja hi he viscut. Jo prefereixo els extrems: o l'extrem d'ara (una casa aïllada i sola, pràcticament sense veïns) o l'altre extrem (una ciutat gran, o mitjanament gran). Però molt em temo que si algun dia marxo m'hauré de conformar a trobar alguna cosa en un poble mitjà, que serà l'únic que podré pagar.
Per què m'enrotllo i m'enrotllo i m'enrotllo amb coses que ara mateix no venen al cas?
Ara mateix m'agradaria tornar unes hores enrera en el temps. Sí, ja ho sé, això és
impossible. Però m'agradaria tornar enrere i mirar el mòbil més aviat, per veure el missatge a una hora a la que encara hi era a temps. I, sobretot, m'agradaria haver dit que sí a la proposta. Per què? Doncs perquè em quedo a casa per una determinada gent. Em quedo per treballar. I ara m'adono que ja són més de les 7, encara m'he de posar a treballar, i la gent que estava aquí han aprofitat un moment en què jo estava despistada per marxar sense dir adéu. Ara mateix tornaria al passat i marxaria. Total, per què m'hauria d'haver quedat? Per la feina que he arribat a fer? No. I per la gent que era aquí? Em sembla que no val pas la pena.
Però tornar enrere en el temps no seria el que més m'agradaria. Sé que a vegades sóc una mica repetitiva (bé, no només a vegades). Sé que a vegades escric xorrades (bé, no només a vegades). Sé que el que escric no sol estar massa bé (i no només a vegades).
M'agradaria ser insistent, fins arribar a ser pesada. Sí, ho sento. No és que tiri la tovallola sempre. Quan m'he de tancar a resoldre algun problema, quan he d'aconseguir superar-me a mi mateixa, sóc insistent fins a esgotar-me. Encara recordo aquella nena que sempre arribava última a les competicions, però malgrat tot, es passava 4 hores entrenant cada dia. Fins que seguia arribant última, però aconseguia superar la seva marca. O aquella nena que al final va trobar un esport on no sempre arribava la última. I llavors es va posar a entrenar i entrenar fins que va aconseguir superar-se a si mateixa. Però m'agradaria ser insistent quan es tracta de persones. Perquè a la que sento un "no" o em penso que la resposta serà "no", doncs ja abandono.
M'agradaria saber què dir. M'agradaria no quedar-me parada pensant què he de dir. M'agradaria. M'agradaria...
M'agradaria tenir les coses clares, per saber en què he d'insistir. Però no, el problema és que em sembla que les tinc massa, de clares. Coincidència rere coincidència. M'agradaria saber quin sentit tenen totes aquestes coincidències. M'agradaria saber si són això, coincidències, o si simplement són coses a les que no se'ls ha de donar importància. M'agradaria que la gent no es dediqués a posar coses esotèriques per internet, com la
compatibilitat de bioritmes. Bé, qui vulgui pot provar la compatibilitat amb l'Estranya que va néixer el 4 de novembre del 2004 :-) Al cap i a la fi, això dels bioritmes són una tonteria.
També m'agradaria recuperar la concentració. Fa un temps que estic molt despistada. No ho sé, estic com dispersa, no sé què em passa.
Però, per damunt de tot, i després de tot el rotllo, m'agradaria escriure el que realment volia escriure quan he posat el m'"agradaria" al títol. Vaja, si encara hi ha algú que llegeix, quan arribi aquí i vegi que tot el que hi havia abans era un preàmbul del que realment volia escriure... em sembla que deixarà de llegir de cop i tornarà un altre dia. I farà bé. O no. Però jo ho volia escriure. Per mi. Pel que sigui. Si algú ho vol llegir, bé. I si ningú ho llegeix, doncs jo ho hauré escrit, que és el que volia.
Ja que sóc incapaç de dir les coses, ja que em bloquejo, ja que sóc un cas com un cabàs, m'agradaria ser capaç de comunicar el que vull comunicar d'alguna forma. M'agradaria ser capaç d'escriure un text. D'un text que arribés on ha d'arribar. És clar que fer-lo arribar també seria difícil. M'agradaria ser capaç de fer-ho, d'aconseguir escriure les paraules que calen. De saber com escriure-les. De saber el que he de dir. De la mateixa forma que no sé què he de dir en "directe", saber què he de dir en "diferit". I ser capaç d'escriure-ho. Amb el cor a la mà. Però en sóc incapaç. Sóc incapaç de fer-ho. Sóc incapaç d'arribar a qui vull arribar. No sé amb quina intenció. Bé, crec que sí que ho sé. Però sé que les meves paraules es podrien malinterpretar. Jo potser ho faria. Però... però, de fet, tampoc sóc capaç de transmetre el que vull. Ni en directe ni en diferit. I això que m'agradaria!
- Hola.
- Hola. Ostres, feia temps que no apareixies per aquí.
- Sí, però ja saps que jo sempre hi sóc.
- Sí, ja ho sé. Sempre aquí, vigilant-me...
- No serà tant.
- I... a què has vingut?
- Ho saps molt bé.
- Ah, sí?
- I tant!
- Doncs ara no hi caic.
- No hi caus o no hi vols caure?
- Crec que no hi vull caure.
- Què faràs?
- Què vols dir, que què faré?
- Per què li has dit que sí?
- Per què no hauria d'haver-ho fet?
- Perquè no vols?
- No ho sé, què vull.
- ...
- No, ho dic de veritat, no ho sé, què vull.
- N'estàs segura?
- Sí.
- Però...
- Però res, és que no ho sé. Bé, tinc clar que hi ha una cosa que no vull.
- Aleshores, si no la vols, per què has dit que sí?
- Perquè sóc idiota?
- No em serveix la resposta. Per què has dit que sí?
- Perquè sóc idiota :-)
- No és una cosa que te l'hagis de prendre en broma.
- I com me l'he de prendre, si no me la prenc en broma?
- Seriosament?
- I com vols que m'ho prengui seriosament? Si m'ho prengués seriosament... va, és igual.
- No és igual. Digues.
- Si m'ho prengués seriosament seria molt trist.
- Però fent bromes dolentes no serà menys trist.
- Almenys somriuré.
- Ja m'has canviat de tema. Encara no m'has dit per què has dit que sí.
- No ho sé.
- ...
- D'acord, sí que ho sé.
- ...
- Em sento culpable.
- Per què?
- ...
- Per què no m'ho vols dir?
- Perquè em diràs que no m'hi he de sentir.
- I aleshores, per què t'hi sents, si saps que no t'hi has de sentir?
- No ho sé.
- I què faràs?
- No ho sé.
- No havies decidit que diries que no?
- Sí.
- Aleshores?
- No ho sé.
- ...
- D'acord, sí que ho sé. No és el que vull. No em convenç gens ni mica. Però és la meva única opció.
- La teva única opció? Si que ens posem tràgics!
- No, no volia dir això. Però ja m'entens.
- Massa que t'entenc.
- ...
- I per què no lluites pel que realment vols?
- No sé, el que vull.
- Canvio la pregunta: per què no lluites per una cosa en la que sí que creus? Per què no lluites per una cosa que, almenys en un principi, sí que et convenç?
- Perquè la batalla ja la tinc perduda abans de començar.
- Com ho saps?
- Ho sé.
- No pots saber-ho.
- Però m'ho puc imaginar.
- Però imaginant-ho no sabràs mai la veritat.
- Ho sé.
- Aleshores, per què no ho intentes?
- Perquè em bloquejo.
- Et bloqueges?
- Sí, el meu cap deixa de funcionar i sóc incapaç d'intentar-ho.
- Segur que si creus en tu mateixa, pots.
- No ho crec.
- Només cal intentar-ho.
- Però no depèn de mi.
- Depèn de tu el fet d'intentar-ho amb totes les teves forces.
- Però...
- I intentar-ho amb totes les forces és creure que ho aconseguiràs.
- Però tinc molt clar que no tinc cap possibilitat.
- Si creus que no en tens cap, segur que no en tens cap. Si confies en tu, segurament ho aconseguiràs.
- No ho crec.
- Aquest és el primer pas per no aconseguir-ho.
- Bé, doncs ja que no ho aconseguiré...
- Saps que no és el que vols.
- Ho sé.
- Saps que no volies dir que sí.
- Ho sé.
- Aleshores, per què ho has fet?
- No ho sé.
- Sí que ho saps.
- Potser sí.
- I ara què faràs?
- No ho sé.
- No ho saps?
- No.
- Segur?
- Quan arribi el moment, veuré què faig.
- I no hi aniràs ja amb una decisió presa?
- No. És que no sé què vull.
- Jo crec que sí.
- Bé, i si ho sé, quina importància té?
- Això ho has de decidir tu.
El conte de l'aneguet estrany
Quan vaig començar a escriure aquí, em vaig crear una compta de correu al yahoo. Per no barrejar l'estranya amb el meu altre jo.
Quan vaig canviar de correu, un dia em va agafar una d'aquelles dèries que m'agafen de tant en tant i vaig esborrar tots els missatges que hi havia al yahoo. Per què? Ara mateix no me'n recordo. Però sé que al cap d'un temps em vaig dir a mi mateixa idiota (bé, això és una cosa molt normal en mi, ja ho sé). Al cap i a la fi, quin mal hi feien, els missatges, allà?
Però, és clar, jo sempre contesto els mails. I, sense saber-ho, m'havia descuidat de desactivar l'opció d'anar guardant tots els mails que jo enviava. Així que encara tinc trossos d'aquells mails. Els trossos que vaig contestar. Ara amb el gmail els conservo tots. Bé, només els mails, els comentaris no.
Allà al yahoo gairebé no hi queda res. Només hi queden dos respostes. Una resposta que escrivia una tal Maria. I un conte. El conte de l'aneguet estrany. La resposta de la Maria la deixaré dins el correu. Potser d'aquí a 4 o 5 mesos, quan torni a mirar a veure si el correu continua viu (potser l'hauria de donar de baixa, però em fa pena, malgrat que ja gairebé no hi ha res i mai no hi ha missatges nous) el torno a llegir. Però ara m'ha fet gràcia posar el conte de l'aneguet estrany aquí. Em va arribar com un mail, on només hi havia aquest conte. Suposo que a qui m'ho va enviar no li sabrà greu. De totes formes, fa molt que no en sé res, de qui m'ho va enviar. Així que suposo que tampoc se n'adonarà. En fi, que ja m'ha sortit un post més llarg que el conte que volia posar. Aquest és el conte, tal com em va arribar, no he tocat ni una coma.
Hi havia una vegada un aneguet, que va nèixer molt
content, junt amb
altres aneguets, pero anava passant el temps i anava
creixent, i
mentres que altres aneguets s'assemblaven molt entre
ells, ell es
sentia diferent, per ell no era gaire problema
sentir-se diferent pero
els altres aneguets a vegades el deixaven de banda i
aixo el feia
sentir-se extrany. Va passar temps i temps i va
aprendre a volar, la
cosa seguia mes o menys igual fins que va veure un
grup de cignes, mai
abans n'havia vist cap pero s'assemblaven molt a
ell. Resulta que era
un aneguet extrany pero un cigne normal i corrent.
Em recordo de tu...
Aquests dies, després de passar-me gairebé cada dia per l'hospital, em recordo d'una persona. Una persona que ho ha d'estar passant molt malament. Una persona que gairebé no té temps de res. Una persona que viu entre la feina i l'hospital. I m'agradaria dir-li alguna cosa. M'agradaria saber com li va. Però no vull molestar. Sé que no m'agafarà el mòbil. Sé que si li envio un mail l'únic que faré serà fer-li perdre temps. I sé que no hi puc anar, perquè no viu a la cantonada de casa, per dir-ho d'alguna forma.
Em recordo de tu... A vegades n'hi ha prou amb una petita cosa. No cal que sigui res de l'altre món. Un hola. Un acudit. Alguna cosa sense massa sentit, però que diu "estic aquí".
Però a vegades és més difícil del que sembla. O potser no, que no ho és, de difícil. Potser ens ho fem nosaltres, de difícil.
Em recordo de tu. Però quan et trobo no et dic res. Per què? Perquè sóc idiota.
Em recordo de tu. I m'agradaria saber com et va. Però no t'ho pregunto mai. Per què? Perquè sóc idiota.
Em recordo de tu. Però no faig cap pas. Per què? La resposta està als dos paràgrafs anteriors.
És una mica com els comentaris dels blogs. Ai, ara em sento una mica Jesulín de Ubrique... Llegeixo blogs, però gairebé mai comento res. Em costa trobar alguna cosa per dir. Bé, i també em costa no posar-me a escriure un post llarguíssim i resumir :-) Però... però em fa gràcia veure com a la compta de correu de l'estranya hi ha un o dos mails. Fa un temps rebia mails de veritat regularment (tot i que no entrarem amb dir quina era la regularitat). Ara el 99% dels mails que arriben són comentaris. Però fan il.lusió. Encara que no diguin res de bo. Encara que només siguin una xorrada. Però aquestes xorrades diuen molt més del que realment diuen. Diuen: M'he passat per aquí i no només he llegit això tan llarg que has escrit, sinó que a més t'he dit hola, et dic que passo per aquí, encara que només sigui de tant en tant.
Un cop arribat aquí rellegeixo el que he escrit. Jo mateixa no entenc res. Tampoc explico el que volia explicar. Està tot barrejat i sense cap ni peus. En fi... però li donarem a publicar igualment. Tot i que no sé per què.
- Si tens sort, només hi hauràs d'anar un cop. Jo vaig haver-hi d'anar dos cops, perquè qui m'havia de signar el paper no hi era.
- Si tinc sort, només hi hauré d'anar tres cops.
No sé si ho vaig dir en veu alta o si només ho vaig pensar, com sol ser normal en mi. Però jo estava convençuda que amb un sol cop no en faria prou. També estava convençuda que amb dos tampoc.
I allà estava jo. Després de no ficar-hi un peu en molts anys, hi entrava per segon cop aquesta setmana. I malgrat el que havia pensat al principi, estava convençuda que ja seria l'últim. Aconseguiria el paper i me n'aniria cap a casa amb el meu paper.
Però... però he hagut de comprovar que la meva primera impressió va ser la correcta.
Mentre entrava i veia que en comptes d'haver-hi la simpàtica i eficient secretària que em vaig trobar l'altre dia hi havia la que no et donava mai un paper, la que mai sabia res, la que sempre ho havia perdut tot i havia d'esperar a que vingués algú altre (algunes coses no canviaran mai) em vaig adonar que tenia raó: era el segon cop que hi anava i marxaria sense paper. Si tinc sort, el proper cop, que serà el tercer, tornaré amb el paper. I sinó, a resar perquè pugui aconseguir el coi de paper a temps per poder-lo presentar.
I allà estava jo. Davant d'una finestreta. Esperant un paper que sabia que no arribaria. Desesperada. Pensant en els gairebé tres quarts d'hora que havia invertit per anar a buscar el paper. Els tres quarts d'hora que em costaria tornar a casa. Com si no tingués prou feina aquesta setmana, que m'estic tornant mig lela (si és que no ho estava ja) i a sobre perdre una hora i mitja per anar a buscar un paper que m'havien promés que tindria... i que no he aconseguit.
Però llavors se m'ha acudit mirar per la finestra. El que he vist era més petit de com ho recordava. Curiós. I no he pogut evitar somriure. No he pogut evitar fixar-me en una paperera, que fa més de 10 anys que està al mateix lloc. Sembla mentida que ho hagin renovat gairebé tot, però aquella paperera està allà mateix. O potser és una altra d'igual.
M'ha recordat el dia que vaig anar a buscar el certificat amb les notes de la selectivitat. En principi, i excepte per anar a buscar algun que altre paper, l'últim cop que havia de posar els peus allà.
La paperera. Un paper a les mans. Un paper que em donava pas a la carrera que volgués estudiar, fos quina fos. Unes notes penjades a la paret. Gent xafardejant. Gent assenyalant amb el dit. Jo en un racó. Al.liena a tot plegat. Només volia arribar, recollir el paper i marxar. Però havia d'esperar un autobús. M'havia de passar tot el matí per on fos, perquè no tenia cap més forma de tornar a casa.
I de cop se'm va acostar. Algú que encara parlava menys que jo. Algú que només parlava amb dues o tres persones, i encara si els altres li dirigien la paraula primer. Algú que no va fer cap comentari sobre la meva nota de la selectivitat. Algú amb la cara trista, que només havia vingut a veure com els altres estàvem contents. Algú que sabia que no havia d'anar-hi aquell dia, però va voler venir a veure'ns als altres. Algú que havia suspès dues assignatures i l'any següent hauria de repetir.
Fins que va aparèixer ella. Algú que no m'havia dirigit la paraula en els quatre anys que feia que em coneixia. Algú que, després d'aquells dos minuts de dir-me no sé què de que havia tingut mala sort a la selectivitat i que per això no havia tret millor nota, no em va tornar a dirigir la paraula mai més. Algú que es va posar a la conversa com si la persona que parlava amb mi no fos ningú.
- Un moment, que estava parlant amb...
I havia desaparegut. Encara ara no sé com s'ho va fer per desaparèixer tan ràpid.
I la història podria acabar amb: "aquest algú va desaparèixer i no n'he tornat a saber mai més res". Només que seria mentida.
Aquest algú va tornar a aparèixer fa uns anys. No esperava trobar-me a ningú que hagués anat a l'institut amb mi i no em vaig adonar que aquest algú era aquest algú fins que em va donar un paper on hi havia el seu nom. En aquell moment no me'n vaig adonar, però em va dir pel nom. Només podia saber el meu nom si em coneixia d'algun altre lloc. Però em va passar per alt, ni tan sols hi vaig parar atenció.
Com sempre, jo vaig comprovar que hi hagués el nom escrit, que estigués tot correcte. Vaig llegir el nom. Aquest nom... de què em sona? Em va costar uns segons associar el nom amb el record. Quan em vaig girar per cridar aquest algú i preguntar-li què s'havia fet de la seva vida, què feia allà, havia desaparegut. I aquest cop sí que va ser per sempre.
Fins que torni a creuar-se a la meva vida i desaparegui un altre cop. Potser el pròxim cop, el tercer, tindré una mica més de reflexos? O tornarà a desaparèixer? O potser no hi haurà un pròxim cop?
Ho tenim a tocar. Cada dia. O cada dos dies. O cada setmana. Les coses es van repetint periòdicament i ens dóna la impressió que seguiran així per sempre. Però no és així. Les coses s'acaben, i un dia deixem de veure allò que estàvem acostumats a veure cada dia.
Quan anava a l'institut, a l'hora d'anar a buscar l'autobús, cada dia hi havia una dona que esperava el seu autobús al mateix lloc. Ens vam acostumar a ella. Vam veure com la panxa li va anar creixent, fins que un dia va deixar d'agafar l'autobús. En aquest cas era molt evident el perquè havia deixat d'agafar l'autobús. De fet, abans d'acabar l'institut, vam veure créixer el seu nen dia a dia, fins que va tenir uns dos anys.
Però hi ha altres casos en els que això no és tan evident.
Gent que et trobes cada dia. Gent de qui no en saps res. O potser sí. Gent que, de cop, un dia, deixen d'aparèixer. Pot ser que tornin. Pot ser només una cosa temporal. O pot ser per sempre.
Pot ser que aquella persona que et trobaves cada dia hagi canviat de feina i ja no la tornis a trobar més. Però també podria ser que s'hagués agafat unes vacances.
Podria ser, podria ser... podrien ser moltes coses.
L'únic que sé és que no s'hi val pensar que sempre et trobaràs a una persona, que sempre serà allà. Perquè podria ser que algun dia la busquessis i no la trobessis. Potser temporalment. Potser per sempre.
Sempre hi ha alguna raó o una altra. Una raó per un temporalment. Una raó per un per sempre.
Com se m'ha pogut acudir?
Arribo al meu lloc de treball. Mentre hi arribo, em ve a la memòria una cançó. No diré que anava cantant, perquè dubto que ningú m'hagués sentit. La cançó té uns quants anys. 15? Potser més. Ho podria buscar, però em fa mandra.
M'assec a la cadira i penso que estaria bé que la cançó sonés a la radio en algun moment del dia. Però no em faig il.lusions. Segur que no la sentiré en tot el dia.
Agafo la radio. Li dóno a l'scan i... el primer que sento són les primeres notes de la cançó que estava "cantant" mentre anava cap al meu lloc.
Com se m'ha pogut acudir durant la resta del dia que avui era un mal dia?
Torno a casa. Quan arribo allà on no hi ha enllumenat públic, descobreixo que avui hi ha
lluna plena, o gairebé. M'encanta. Ni tan sols he començat a veure la llum de la lluna entre els arbres que torno a sentir la cançó.
Com se m'ha pogut acudir durant la resta del dia que avui era un mal dia?
Semàfors
Un dia qualsevol, abans de les 7 del matí: Primer semàfor:
Busco el mòbil. Comprovo que des de l'últim cop que el vaig agafar (normalment el dia anterior a la tarda, però podria ser més) no ha tingut activitat. El semàfor es posa verd.
Segon semàfor:
Apago el mòbil. No fos cas que per alguna cosa sonés durant la següent hora i mitja. El poso a sota el seient del cotxe, juntament amb el carnet de conduir i altres coses que tinc tirades per sobre del seient de l'acompanyant.
Tercer semàfor:
Obro la bossa del gimnàs i busco la tarjeta per entrar.
Quart semàfor:
Trobo la tarjeta del gimnàs, tenco la bossa. Ja és l'últim semàfor abans del meu destí.
Avui, a les 7 menys poc: Primer semàfor:
Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Segon semàfor:
Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Tercer semàfor:
Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Quart semàfor:
Merda! Que jo havia d'apagar el mòbil, treure la tarjeta, posar les coses a sota el seient... Ai... On és el mòbil? No, aquí no hi és. Però si sempre és aquí... El semàfor es torna verd.
Poc després se m'encèn una llumeta. Merda! El mòbil està molt feliç carregant-se des d'ahir a mitja tarda. Que bé!
Arribo a lloc. M'enfado. Perquè el mòbil és a casa. Perquè he de posar les coses a sota el seient just en el lloc on deixaré el cotxe durant una bona estona. No, no me les penso emportar a dintre. Obro la bossa del gimnàs. On coi és la tarjeta? Agafo la tarjeta. Tenco la bossa. Que bé que comencem el dia!
Un dia qualsevol, a les 8 i poc: Primer semàfor:
Obro la bossa del gimnàs. Hi deixo la tarjeta. Tenco la bossa del gimnàs. Obro el cendrer.
Que per què obro el cendrer? Al meu cotxe està prohibit fumar, així que el cendrer serveix per altres coses.
Segon semàfor:
Agafo el rellotge de dins del cendrer. Em poso el rellotge. Agafo un anell de dintre el cendrer. Me'l poso. Agafo una arrecada de dintre el cendrer. Me la poso. Agafo l'altra arrecada. Me la poso. Semàfor verd.
Tercer semàfor:
Trec les coses de sota el seient. Ressucito el mòbil. Feina feta, últim semàfor i ja arribo a treballar.
Avui, a les vuit i bastant: Abans d'engegar el cotxe:
Merda! Ja m'he perdut l'APM de quarts de nou. Coi de dutxa! Com pot ser que avui no hi hagués hagut aigua calenta? Amb l'aigua tan freda m'ha costat un munt decidir-me a dutxar-me. I, és clar, he sortit a les tantes.
Primer semàfor:
Tarjeta del gimnàs. Tenco la bossa. Què li passa al semàfor que encara no està verd? Cendrer. Rellotge. Verd.
No he fet ni deu metres:
Si això és la cua de l'encreuament que hi ha d'aquí a 150 metres, aquí m'hi puc estar fins demà al matí. Efectivament, és la cua. Per anar tard.
Cua. Anell. Arrecada. L'altra arrecada. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Passo el primer obstacle. Cua altre cop.
Trec les coses de sota el seient. Ja no em queda res per fer. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz. Ni tan sols puc ressucitar el mòbil. Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzz.
Cua.
Jugo amb la radio del cotxe. Em dedico a canviar les emissores de la memòria. Zzzzzzzzzzzzzz.
Segon semàfor:
Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Tercer semàfor:
Zzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzzz
Jo vull la meva rutina!
Existeixen, realment, els Reis?
Han passat dos dies des de Reis. Jo vaig escriure dues cartes. En una demanava valor i saviesa, bàsicament. No sé si m'ho han portat. El valor el necessitaré properament. Sempre en necessito. Sé què vull, sé què vull dir, però no m'atreveixo. No vull fer nosa. No vull molestar a ningú. No vull fer les coses malament. Però, un cop la decisió està presa, millor agafar el toro per les banyes (odio la frase feta, algú en sap alguna d'equivalent?) i fer-ho bé. Donar la cara. Fer servir aquest valor que tots portem a dintre perquè que a vegades costa tant de fer sortir.
A la segona carta als Reis hi demanava altres coses: un mòbil nou, un cotxe nou, diners... I no, no em van portar res de tot això, però crec que m'han fet cas.
Avui he ressucitat el meu mòbil, que feia dos dies que estava sense bateria i m'havia oblidat d'ell. L'he hagut de buscar i m'ha costat trobar-lo. Però finalment l'he trobat. Apagat. Sense bateria.
Quan l'he posat a carregar, he sentit com apareixia un missatge. He pensat: "mira, algú de la timofònica que em vol oferir alguna cosa". Quan he vist qui l'enviava, m'he dit a mi mateixa: "recorda: vés amb compte amb el que demanes, que es podria complir". Una veu del passat. Una veu que no vull sentir. Una decisió presa ja fa molt de temps. Un "no deixaré que em facis sentir com si fos una merda". Un "jo valc més que això". Un "m'està pujant la mosca al nas". Un... ostres, un altre missatge! Aquest segur que és de la timofònica... No, mira, tinc una trucada perduda. Conec el número. Truco. Parlo.
Un somriure. Avui ningú em podrà treure el somriure. Ni tan sols el missatge anterior, que ja està oblidat. Res em pot treure el somriure que ara tinc. Res.
Crec que els Reis em van fer cas. Han d'haver sigut els Reis. En un dia, dos lliçons: sí, et donarem el que vols, però vés amb compte amb el que et demanes. Ara només falta la part de l'ordenador. Però em sembla que aquesta part l'hauré de forçar jo a que digui alguna cosa. Tot i que no m'agrada molestar. Però... tant li fa. Un cop presa la decisió, cal valor, i això segur que els Reis també m'ho van portar. Que jo he sigut molt bona :-)
PD: Intentaré no tornar a escriure tres posts en un dia. No és massa sa...
Un dia és un dia
“Un dia és un dia”.
Aquesta, per mi, és la pitjor enemiga de la perseverància. Perquè sí, un dia és un dia. Però en el moment en què surt de la teva boca la maleïda frase, no serà el primer cop que surti de la teva boca. Sortirà un cop, i un altre, i un altre, fins que deixarà de ser un dia, sinó que serà un dia darrere l’altre.
Podem parlar de moltes coses. Del gimnàs, per exemple. D’una noia que cada matí s’aixecava a les 6 per anar a gimnàs. D’una noia que un dia a la setmana arribava a casa a les 11 o quarts de 12. D’una noia que un dia va dir: “Ui, demà no aniré a gimnàs. Estic molt cansada. I un dia és un dia”. A la setmana següent, aquell dia de la setmana, la noia també estava cansada. “Un dia és un dia”. Fins que allò es va convertir en un costum i ja ni tan sols es deia a si mateixa el típic “un dia és un dia”. Bé, sí que se’l va dir, però per un altre dia de la setmana. I aquell “un dia és un dia” es va anar repetint fins que ja no recorda quan va ser l’últim cop que va posar els peus al gimnàs. Però ella sap què fer. Sap que no s’hi val això de dir “un dia és un dia”. Tampoc cal perdre la salut per fer moltes coses. També s’ha de descansar. Un dia a la setmana, que encara l’ha de decidir (probablement el dia que el dia anterior arribi més tard a casa) no hi anirà. Serà el dia en què el seu cos descansarà i que podrà dormir mitja horeta més, i aprofitarà per arribar a treballar una estona abans. Però no tornarà a dir la frase “un dia és un dia”, perquè ja sap on li porta. Abans també ho sabia, però a vegades és massa dèbil.
Podem parlar de sortir aviat o tard de la feina. Del dia que surts aviat perquè estàs cansada. “Un dia és un dia”. No, un dia és un dia, però un dia darrere l’altre és cada dia. I per arribar a casa a no fer res, doncs millor quedar-se treballant, que es fa més feina. És clar que un dia a la setmana es pot recuperar la tradició d’anar al cine. Sempre hi anava el dia de l’espectador, fins que ja sigui per una cosa, ja sigui per una altra, vaig deixar d’anar-hi. “Va, ja hi aniré la setmana que ve”. No recordo quina va ser la última pel.lícula que vaig anar a veure, i això en mi és preocupant. Així que un dia a la setmana sortiré aviat per anar al cine. I aquest dia no em quedaré fins tard treballant. Ni que sigui només un dia, perquè un dia és un dia.
“Un dia és un dia” i surts tard de treballar i has de ser a una hora a un lloc. Bé, avui he sortit tard. Però només per avui. El problema és que a la setmana següent encara surts més tard. Però el vertader problema és que l’estona que has sortit massa tard tampoc l’has aprofitat per fer res de profit.
Algú es recorda d’uns llibres que eren “Una historia para cada día” o “Una pregunta para cada día” o altres coses per l’estil? Els Reis, ells que són savis (sobretot quan els dóno un títol concret) m’han portat un llibre que jo no diria que és com aquests, però que sí que té un estil semblant. Explica moltes coses interessants. Moltes coses que m’agrada llegir. Moltes coses, d’una forma senzilla i divertida. Cada apartat ocupa dues o tres pàgines. És ideal. És un “Un apartat per a cada dia”. A més, és de l’estil de llibres que llegeixo així, una mica cada dia, només dues o tres pàgines, abans de posar-me a llegir algun altre llibre. D’aquells llibres que es llegeixen cada dia. Una mica cada dia. I que no els deixes cap dia. Perquè “un dia és un dia”, però si deixes de llegir-los un dia, i un altre, i un altre... acabes sense acabar-los. I aquest tinc ganes d’acabar-lo. De moment no en parlaré. Si els meus càlculs són bons, cap a l’abril en parlaré. Mentrestant, si algú vol llegir una pàgina cada dia, pot provar amb aquest
llibre. Per llegir-ne una estona cada dia. I us el podeu baixar gratuïtament!
"Un dia és un dia". Evitant dir això vaig aconseguir el que tothom creia que era impossible. Fins i tot jo.
"Un dia és un dia". Els que no bevem mai res d'alcohol hem sentit molts cops aquesta frase. Però, a veure, si t'he dit que no és que no. Ni avui perquè sigui un dia especial, ni demà perquè serà no sé què més, ni demà passat, perquè vés a saber què. Si volgués beure, ja ho faria. Per mi no és cap esforç no beure.
Propòsits d’any nou? Qui ho pensi és que no em coneix. O que no m’ha vist últimament. Últimament la meva vida estava massa descontrolada. Massa estones perdudes fent res de profit. Massa dies aixecant-me massa tard. Massa culpabibilitats per tenir molta feina i ser incapaç d’aprofitar el temps. Massa dies de tornar massa tard. Massa dies de deixar de treballar massa aviat. Massa dies... Massa “un dia és un dia” seguits d’un altre “un dia és un dia”. I qui em coneix sap que si jo dic que no permeto cap més "un dia és un dia", arribarà Setmana Santa i ho hauré aconseguit tot :-)
Ja no sé ni comprar-me una radio!
Maca, veritat? I barata. Era exactament el que volia. Enmig d'unes quantes radios que li doblaven el preu, amb moltes floritures. Jo només volia una radio que funcionés. No necessitava que tingués 10 memòries. No necessitava que tingués no sé què. Només que es pogués escoltar. Que si em cau al terra i s'espatlla no em sàpiga greu (que si fos més cara, me'n faria). Que si me la deixo en algun lloc, no em sàpiga greu.
Només li demano una cosa: que es pugui escoltar.
El dia que jo vaig voler, vaig agafar la radio, la vaig desembolicar, i es va convertir en el meu regal. Vaig provar-la. Funcionava molt bé. Es sentia. I fins i tot té una llumeta, que no necessito per res, però que vaig pensar que m'aniria molt bé el dia que ens tornessim a quedar sense llum a casa (com per exemple, ahir).
Com que la radio funcionava perfectament, quan el meu pare va aparèixer preguntant si podia tirar el tiquet que estava a dintre la bossa, li vaig dir que sí. Per què hauria de necessitar el tiquet, jo?
Avui he tornat a agafar la radio. He de dir en favor de la radio que des de casa costa una mica d'agafar depèn de quines emissores. També he de dir que el dia està molt tapat. Però és que l'altre dia funcionava!
La radio és digital i troba les emissores ella mateixa. Tu l'engegues, i vas prenent l'"scan", mentre va buscant, augmentant la freqüència, fins que troba una emissora. Si no és la que volies, pots seguir prement l'scan fins que troba l'emissora que buscaves. Si et passes, pots prémer el "reset" i torna a començar. Fins aquí cap problema.
El problema està en què la radio no troba totes les emissores. De fet, no en troba ni la meitat. I quan troba una emissora, no es queda allà. No! Això ja seria demanar massa... Quan creu que la senyal és massa dèbil, ella busca l'emissora més propera. El problema és que aquesta tarda, des que he engegat la radio, no he trobat cap emissora suficientment forta. Així que la radio deixa anar coses com:
"pate a cero en Mur quarts de sis de la y goooooooool with his wor sentem la nova pel.lícu..."
Així que quan sento alguna cosa que m'interessa, em quedo quieta, sense moure ni un pèl, perquè el mínim moviment fa que canvii d'emissora. Espero que demà em deixi escoltar l'APM, que ja fa quasibé un mes que no l'escolto. Però avui la radio no tenia prou força per trobar Catalunya Radio, així que no ho sé pas.
I no la puc canviar perquè vaig tirar el tiquet!
Em sembla que com no funcioni bé al meu lloc de treball, algú haurà d'anar a les rebaixes... amb l'alegria que em fa anar-hi!
3 xocolatines
- Mama, els hem de deixar menjar als Reis.
- Sí, és clar.
- Deixem-los xocolatines, que segur que els agraden.
Al matí següent:
- Mama.
...
- Mama!
...
- MAMA!!!!!!!!!
- Què passa?
- Ja hauran passat, els Reis?
- No ho sé, vés a mirar-ho.
- Vine.
- No saps anar-hi sola?
- Sí.
- Doncs vés.
- I si encara hi són?
Al cap d'una estona:
- Mira, mama, s'han menjat les xocolatines. Però n'han deixat una!
- Ah, sí?
- Sí.
- Que no tenien gana, els Reis?
- Suposo.
- I per què n'han deixat una?
- Mmmmmmm... Doncs perquè vam deixar 3 xocolatines negres i el rei blanc es va enfadar, perquè ell la volia blanca.
- Ah!
A l'any següent:
- Mama, hem de deixar menjar als Reis.
- Sí.
- Deixem-los xocolatines, que els agraden.
- D'acord. Té.
- No! M'has donat 3 xocolatines negres i al rei blanc li agrada la xocolata blanca.
- Ah, és clar.
L'endemà al matí:
- Mama.
...
- Mama!
...
- MAMA!!!!!!!!!
- Què passa?
- Ja hauran passat, els Reis?
- No ho sé, vés a mirar-ho.
- Vine.
- No saps anar-hi sola?
- Sí.
- Doncs vés.
- I si encara hi són?
Al cap d'una estona:
- Mira, s'han menjat les xocolatines!
- Sí.
- Però n'han deixat una!
- Ah, sí?
- Sí. El rei blanc s'ha menjat la blanca.
- Ah.
- I un altre s'ha menjat la negra.
- Deu ser el rei negre.
- I el ros?
- Ah, el ros es deu haver enfadat perquè n'hi havia una de blanca pel rei blanc, una de negra pel rei negre i cap de rossa per ell.
- Ah.
A l'any següent, a la mateixa casa hi van deixar 3 xocolatines. Una de negra pel rei a qui agradava la xocolata negra. Una amb llet pel rei a qui agradava la xocolata amb llet. I una de blanca perquè la nena se la mengés l'endemà al matí quan s'aixequés.
El meu regal de Reis... i encara no és dia 6
Des que no sóc la més petita de la família, cada any he acompanyat els nens a veure la cavalcada de Reis. Sí, els tocaria als seus pares. I sí, els seus pares també hi eren. Però ells m'agafaven de la mà i anaven amb mi a buscar els caramels. Entre altres coses, perquè els seus pares tenien vergonya d'acompanyar-los.
Ahir vaig fer una cosa que no havia d'haver fet. Algú va trucar a casa dient que un dels nens plorava i que estava sol a casa. Jo vaig anar fins a casa seva i vaig entrar. La porta estava oberta i vaig entrar cridant el nom del nen. La mare era a casa i el nen plorava perquè la mare l'havia castigat. La mare es va enfadar.
Aquest any els nens han desaparegut a l'hora que han passat els Reis pel meu poble. Els seus pares els han agafat mitja hora abans de que passessin i han marxat amb el cotxe. He anat a veure els Reis sola, per veure si els trobava allà. Quan he vist que no venien, he tornat cap a casa. Han anat a veure els Reis a algun altre lloc. Cosa molt estranya, donat que els Reis d'aquí passen al costat de casa.
Això, junt amb què m'he trobat amb la seva mare a fora a casa i m'ha girat la cara han sigut el meu primer regal de Reis.
Torno a casa després d'haver anat sola a veure els Reis. I busco en un calaix una cosa que em fa falta. Trobo unes fotos. Unes fotos d'un viatge que vaig fer. Les miro. Fins que arribo a la última. Encara no sé com no l'he tirat, aquella foto. Si cada cop que la veig m'enfado. M'estan donant un premi. Jo ocupo bona part de la foto, però es veu al fons la gent com veu que m'entreguen el premi. No es veu massa gent. Només 3 persones. Dues miren. Una altra està sola i gira la cara amb una expressió de fàstic que és molt característica. Una persona a qui només he vist fer aquesta cara de fàstic amb la gent que li cau molt malament. I representa que aquesta persona no és amiga meva, però que ens portem bé.
Segon regal de reis. Qui em manava obrir el calaix?
I ara ve l'estona pitjor. L'estona en la que he d'anar amb gent que tira a matar. Vull que sigui dilluns que ve ja d'una vegada!
Estimats Reis Mags,
L'altre
dia, aquella fleuma que corre per aquí us va enviar una carta. No li feu cas. Només jo sé que vosaltres no podeu portar el que ella demanava. Vosaltres només porteu coses materials. Així que oblideu-vos del que va demanar aquella, que no serveix massa per res, i jo ja tinc una llista llarga de coses materials per demanar-vos. Això segur que m'ho podreu portar.
Vull un mòbil nou. El meu no funciona. No sé què li passa. Només rep trucades de gent que s'ha equivocat, fins al punt que ja he deixat de tornar les trucades que rebo quan no el tinc a prop (o sigui, sempre) perquè em contesta gent que ni tan sols sé qui són i que ni es recorden que m'han trucat. Tampoc funcionen bé els sms: només arriben sms d'una tal telefònica, que em promet moltes coses, però em sembla que no li he de fer massa cas.
Vull un ordenador nou. El que tinc ara no se n'entera. I només em porta notícies de feina. I altres correus que no vull rebre. En canvi no em porta cap missatge de la gent que vull saber què fan. Ha de ser culpa de l'ordenador, o de la connexió a internet. Així que vull un ordenador nou. I una connexió nova. O el que calgui perquè funcioni bé d'una vegada.
Vull un cotxe nou. El meu ja és bastant nou i està ple de bonys dels diferents accidentets que he tingut aquest any. Però, com que està tan ple de bonys, la gent s'espanta i no hi vol entrar. Estic segura que amb un cotxe nou i sense bonys ni ratllades no aniria sempre sola amunt i avall. Un cotxe nou ha de ser la solució.
Vull diners. No massa, però quants més en porteu, millor. Diners per convidar algú a fer un cafè. Jo ja beuré alguna altra cosa, m'és igual. Sembla que els meus diners no són bons, per convidar a la gent en general a fer un cafè. Segur que si els dic que són diners dels Reis Mags em diuen que sí, sense la típica excusa que tenen massa feina i tal.
Crec que ja n'hi ha prou. Us demanaria un pis o una casa nova, però crec que això ja m'ho compraré jo quan tingui prou diners. Però si voleu, també me la podeu portar.
Aquest any us sortiré una mica cara, ja ho sé. Però estic segura que tot això és el que necessito. Al cap i a la fi, vosaltres el que porteu són coses materials, m'equivoco?
Si no em porteu res de tot això, tornaré a deixar sortir a l'altra estranya. Ella diu que té raó ella. Jo dic que tinc raó jo. Encara ens deixareu a les dues sense el que volem, que m'ho veig a venir...
Paletes
Surts de casa. Amb el cotxe. No hi ha altra forma de sortir. Bé, la segona opció seria caminar els 7 o 8 Km que et separen del transport públic més proper. Però a les 8 del matí i en ple hivern, no fa massa gràcia. La tercera opció seria fer aquests quilòmetres amb bici. El problema és on deixaries la bici quan arribessis. Bé, aquest és el problema petit. El problema gros és que llavors hauries de pujar fins a casa amb la bici. I coi, que són 7 o 8 quilòmetres de pujada!
Doncs això, que són les 8 del matí i agafes el cotxe. Vas fins al teu destí. I penses: "No, no em costarà aparcar". És un dimecres en el que la meitat de la gent no treballa, no hi ha col.legis, i a sobre són les 8 del matí, hora en la que la gent encara no té la dèria d'anar a comprar.
Però descobreixes que ets una il.lusa.
Arribes i està tot el carrer ple de cotxes.
Merda!
Dones una volta i et trobes un lloc. Només que... només que hi ha dos paletes que acaben de començar a treballar. Què dic, que acaben de començar a treballar? Estan decidint si s'hi posen o no.
Un lloc petit. Un cotxe que hi queb justet. Dos paletes sense ganes de treballar. I una noia a dintre el cotxe.
A aquestes alçades m'imagino que qualsevol ment mitjanament intel.ligent s'haurà imaginat que els dos senyors s'han girat descaradament a mirar com la noia (o sigui, jo) es dedicava a aparcar el cotxe al forat.
Sí, podria haver optat per anar a aparcar més lluny, però m'hi he negat.
Comptant que no acostumo a aparcar gaire en línia, jo ja patia, pensant el catxondeig que farien els dos paletes.
Però el cotxe ha entrat a la primera.
Tot i així, els dos paletes han seguit mirant en direcció al cotxe. Treballar? Per què?
He sortit del cotxe. I quan ja m'havia posat la jaqueta i havia tancat el cotxe (si es poden esperar una estona més a posar-se a treballar, millor) em salta un dels dos i em diu:
- Li tindràs molta estona, el cotxe, aquí?
- Eh?
- No, és que hem de fer no sé què i te l'embrutaríem.
Em giro i miro el cotxe. Estic a punt de dir-los: "Més del que ja ho està? Ho dubto!" Però els dic que en 20 minuts el cotxe ja serà fora. Fan mala cara. Acabo traient el cotxe i aparcant-lo a un altre lloc.
La meva pregunta és: si em volien fer treure el cotxe no podrien haver avisat abans de que l'aparqués?
Sí, ja ho sé, la resposta que ve a la ment és: I perdre's l'espectacle de criticar a la noia mentre aparca i la cara que li queda quan li fem treure el cotxe?
Però això no es fa!
A qui t'assembles?
Realment, he de deixar de fer l'idiota per internet... Val més que em posi a treballar o em deprimiré...
Hi ha una
pàgina on pots pujar-hi una foto teva i et diu a quin famós t'assembles, d'una base de dades que tenen.
No, si ja ho dic jo, que de guapa no en tinc res. El que no m'esperava és que, després de posar-hi una foto meva em sortís això:
D'acord, "només" és un 64% i la següent semblança que sortia era una mica millor:
I és la primera si li poso el gènere femení. Però, tot i així, no treu el xoc que he tingut al veure com a primera imatge en Tim Berners-Lee.
No, no era la foto! He provat amb una altra foto i la primera imatge que m'he trobat ha sigut la següent:
Però em centraré en les positives i deixaré estar a l'Antonio Banderas, que diu que també m'hi assemblo...
